Efecte Bergoglio (Publicat al Diari de Tarragona, el dia 28 d’abril de 2013).

Efecte Bergoglio (Publicat al Diari de Tarragona, el dia 28 d’abril de 2013).

30 novembre -0001 0:00 0 Comentaris

Efecte Bergoglio

 

Sopar de cap de setmana amb amics. La majoria vells rockers de l’esquerra política. Plantejo un joc senzill: votació secreta per puntuar el paper del nou Papa de Roma com a referent social. Treu matrícula. Silenci. Si la votació no hagués estat secreta possiblement s’hagués quedat en un notable baix, per allò del pudor anticlerical. Algú apunta al fet que, de moment, només hem vist gestos, i que tot serà diferent quan passem als fets. Un altre celebra el resultat de la votació, atribuint-la al que ell considera un desert a l’esquerra del país en matèria de referents socials. El nou Papa és químic i jesuïta. La majoria dels meus amics químics tenen alts índexs de saviesa. La majoria dels meus amics jesuïtes, o que hi han estudiat, tenen uns mètodes d’anàlisi dignes d’elogi. Si sumem ambdós vectors … un perill pels mandarins de la por.

 

L’endemà, dos dels comensals em truquen per informar-me que s’han inscrit al Procés Constituent proposat per l’Arcadi Oliveres i la Teresa Forcades. Fan broma amb l’església i la política. Entro al web per veure què proposen. La revolució. Canvi total de paradigma. Dibuixen un horitzó utòpic i, possiblement per això, molt interessant. M’agrada la música. M’agraden els dos personatges. Si el rebuig d’una part de la nostra societat cap a l’establishment polític, s’ha de canalitzar fora del sistema, prefereixo fer-ho amb l’Arcadi i La Teresa que amb el Beppe Grillo de torn.  Tot amb tot, ja sabem que Catalunya ha estat fins ara, bàsicament, una terra de manifestos. El manifest és al català allò que el champagne és als francesos: el què millor sabem fer. Queda per esbrinar quin pot ser l’impacte real de l’aventura Oliveres-Forcades. Però això ara no importa; importa saber si hom hi està d’acord o no. Si allò que diuen encaixa o no en la nostra ànima europea.

 

Aquesta situació em porta a recuperar una idea que no per vella ha perdut actualitat. La influència social de les organitzacions de l’esquerra política a Catalunya, sempre ha estat directament proporcional al pes que els sectors cristians han tingut en el seu interior. Venim d’una cultura que entronca arreu amb l’humanisme, i una part molt important de l’església catòlica hi és plenament coincident. N’hi ha prou en passejar-se pels diferents actes de la Setmana Medieval de Montblanc, que es celebra aquests dies, per adonar-se’n visualment del paper de l’església en la configuració de l’ànima dels descendents del Comtat de Barcelona.

 

Possiblement això expliqui la necessitat dels fills d’aquella cultura d’actuar radicalment contra tot indici de corrupció. Les idees són importants, és cert, però en el camp de l’esquerra les actituds, els valors i els comportaments dels seus líders ho són tant o més. Per això aplaudeixen al nou Papa. Per això no es viu igual la denuncia per corrupció a la dreta que a l’esquerra. Possiblement això expliqui també la comoditat amb què l’esquerra s’instal·la en la mobilització pel dret a un habitatge digne, per una sanitat universal, per uns serveis socials de gran abast. És la defensa de l’home sense veu, enfront de les cada vegada més nombroses veus sense cara. Possiblement això expliqui la necessitat de començar a dir alt i fort que no podem tornar el deute. Que no pensem tornar tot el deute. Que entre estar treballant per evitar l’exclusió social del meu veí, o la pèrdua d’uns punts a la taxa de guany d’un banc de qualsevol indret del món, ens quedem amb el veí. I que si l’Estat no funciona com aquest gran mecanisme de redistribució de rendes, que atén aquell veí, aquest Estat no ens interessa gens mantenir-lo.

 

La crisi ens demana una sortida cooperativa, suma de públic i privat, i de privat amb privat. Ens demana humilitat enfront la natura. Ens demana fugir de convencionalismes. Lideratges humanistes amb vocació hegemònica. Prendre riscs per sumar. Evitar que la còmoda prudència ens faci traïdors. Que “l’efecte Bergoglio” il·lumini als nostres governants.