Un bon inici. (Publicat al Diari de Tarragona, el dia 19 de maig de 2013).

Un bon inici. (Publicat al Diari de Tarragona, el dia 19 de maig de 2013).

30 novembre -0001 0:00 0 Comentaris

Un bon inici.

 

Em va agradar la fotografia del President de la Generalitat i membres del seu govern, al costat de patronal i sindicats. Pot ser l’inici del bon camí. Possiblement estarem d’acord en el fet que no és de rebut que des de fa tres anys no es trobessin. Que no és admissible el trencament unilateral del pacte social. Sense acords no hi ha sortida pacífica a la crisi. Una taxa d’atur propera al 25% de la població activa és una situació d’emergència, i les emergències requereixen, sempre, de plantejaments audaços i de grans majories socials per fer-hi front. Sóc plenament conscient de la migradesa de recursos de l’autonomia catalana i de qui té la clau de la caixa –que no som els catalans-, però prefereixo un acord públic / privat amb pocs recursos, que una manca d’acord amb la caixa plena. El futur no hauria d’estar empedrat només d’euros, regenerats o arterioscleròtics, sinó sobretot de nous estils de fer les coses, de més cooperativisme, de més ètica, i ni el sector públic ni el privat, si van cadascú pel seu costat, ho garanteixen. Si van junts ho poden tot.

 

Els famosos “brots verds” no passen de ser una entelèquia si només es sustenten en la fredor de les xifres macroeconòmiques. Una societat floreix quan la seva gent no té por, quan és lliure, quan creu en el seu futur. La gran responsabilitat dels polítics és dibuixar-nos aquest futur. La gran responsabilitat de la societat civil és coadjuvar a trobar els bons camins, que ens hi portin com més aviat millor.

 

Tot i així, la fotografia té uns buits que caldria omplir. No fa gaires dies que Lluís Foix, mestre de periodistes, reflexionava sobre les polítiques d’austeritat i la misèria. Arran del seu text se m’acut que serà molt difícil que ens en sortim -sense generar unes bosses immenses d’exclosos-, si no tenim present aquella dualitat. Combatre les polítiques d’austeritat no es pot fer sense tenir present la pobresa que ja han generat. Per això m’ha agradat també el resum de la trobada que feia en Joan Carles Gallego, Secretari General de CCOO, quan parlava de concretar polítiques de reactivació econòmica, que generin ocupació laboral i ajudin a la cohesió social. Si és així: fantàstic, malgrat que a la fotografia m’hi falta gent. M’hi falten les grans empreses prestadores de serveis d’interès general, el sector financer, i la taula del tercer sector.

 

¿Algú ha vist que l’aigua, l’electricitat, el gas, el telèfon, les autopistes, els pàrquings, … hagin reduït preus des que va començar la crisi?. ¿Hi ha algú que no tingui un conegut que ja està pagant la llum amb els estalvis d’anys enrere?. Doncs sense el seu concurs, sense la reducció dels seus marges de guany, sense la seva predisposició a arremangar-se i ajudar a les empreses i famílies, caminarem coixos per la senda de la reactivació. ¿Algú creu que sense una bona disposició del sector financer es podrà generar ocupació derivada de noves inversions?. Ja sé que ens l’han desmantellat, i que el senyor MAFO pot dormir tranquil: Catalunya ja no té sistema financer propi, però no hi ha pacte social realista sense recursos a l’abast, i això només ells poden garantir-ho. I m’hi falta el tercer sector, en la seva doble vessant productiva i d’assistència social. És l’estendard que garanteix encara una certa cohesió social, i sense ells a la taula perdem un bon grapat d’oportunitats de generació d’ocupació, d’aquella ocupació mantes vegades lligada a la pobresa, i no podrem exprimir fins la darrera gota de cada euro que hi posem, per assistir als qui tenen més risc de quedar-se fora de joc.

 

La situació econòmica (amb un PIB interanual negatiu de prop d’un 2%), no convida a l’optimisme. Però això no és res al costat dels índexs d’infelicitat de moltes llars. I tenim dret a la felicitat, a la seguretat, a albirar horitzons de futur. Més de 900.000 aturats, dels quals 390.000 ja no reben cap tipus de prestació, esperen quelcom més que una fotografia. Hem de creure que ho tindrem.