Una d’espies

Una d’espies

30 novembre -0001 0:00 Comments are Disabled

 

Una d’espies.

 

Fa alguns anys vaig rebre una comunitat de propietaris, d’un bloc d’habitatges d’una ciutat del Mediterrani, interessats en tancar un dels pisos en el qual, segons ells, un grup de senyores rebia senyors. Encara recordo com el secretari, que devia seguir habitualment el Tour de França, es referia a les residents en aquell pis com “senyores hors catégorie”. Legalment hi havia poca cosa a fer. Un pis ben moblat, amb habitacions endreçades. Sense xivarri excessiu i d’on no sortia de cap mena d’emissió il·legítima, no semblava un immoble abocat a la clausura. A l’ajuntament no els hi constava cap llicència d’activitat, em deien. Clar que tampoc els caixers automàtics dels bancs tenen autorització com a pensió. Això si, els usuaris del suposat servei eren gent generalment desmemoriada, o exageradament frissosa, i això feia que truquessin al primer timbre que trobaven, preguntant sempre per uns noms dignes d’anuncis de 3 x 3, en qualsevol pàgina de contactes.

 

A risc de perdre uns clients, els vaig suggerir que col·loquessin a l’ordre del dia de la primera Junta General l’adopció d’un acord per instal·lar càmeres d’enregistrament visual a l’entrada de l’immoble. Càmeres que en cap cas filmessin l’exterior, i –lamento desvetllar ara aquesta circumstància- que tampoc gravessin res de l’interior de l’escala. Es tractava d’instal·lar uns instruments de filmació com més grans millor, amb un llum vermell intermitent que s’encenia cada cop que s’obria la porta del carrer, però sense cinta de vídeo, ni xip, ni DVD. Doncs va funcionar. Els visitadors de les senyores hors catégorie es varen anar enretirant. A ningú li agrada que el filmin en determinades circumstàncies. I qui sap l’ús que podia fer algú d’aquells suposats enregistraments. I si n’hi havia a l’escala, ningú els garantia que no n’hi haguessin al pis, i … masses is, com per arriscar-se en un mercat on l’oferta supera de molt la demanda. Segurament fets com aquest, i perdonin que me’n vagi d’olla, varen ajudar a incrementar la demanda de casetes adossades al Camp de Tarragona.

 

La comunitat va pagar puntualment la meva minuta i varen estar encantats amb el consell; bé, casi tots els membres de la comunitat. Em va semblar intuir que un vidu que residia al pis de damunt del de les alegries, conscient que les càmeres no l’enregistraven mai quan hi baixava per l’escala, es dolia de tan sensible pèrdua. Així mateix, el fill del president, militant convençut de causes amb poc futur, va fer constar a l’acta de la junta la seva oposició a emprar mètodes que vulneraven la intimitat de les persones, i afectaven drets fonamentals recollits en una constitució la qual, ell mateix, no acceptava.

 

Així són les coses. Europa i la Xina alcen la seva veu per protestar contra el ciberespionatge dels USA, mentre paguen religiosament els seus ciberespíes, en nom de la seguretat. Els qui tenen alguna cosa a perdre, o son amics d’algú que ja n’ha perdut, aplaudeixen fervorosament que tothom espiï tothom, en nom de la seguretat, mentre s’enfaden i porten als tribunals el hacker que se’ls va colar a l’ordinador de la nena. Enfront d’això, un grup de gent militant de la llibertat sense fronteres, aplaudeix Assange i Snowden quan fan públics determinats documents i pràctiques, en nom de la llibertat, mentre els seus pares es manifesten contra tot (l’espionatge, les escoltes telefòniques, les gravacions en espais públics, …), en nom d’una intimitat que saben, intel·ligents com son, que se’n ha anat per no tornar. Quan ni el Vaticà es capaç de controlar els seus documents, i la nostra Nació no té Estat, però ja està plena d’espies, es confirmen els pitjors auguris en el camp de la intimitat i la llibertat.

 

Segurament, mentre escric aquestes línies, un grup de saberuts becats per la conselleria de torn es troben reunits a l’hostatgeria d’algun monestir, amb els mòbils apagats, redactant una nova versió de la llei de protecció de dades.